Glòries i vòrtexs de von Karman captats pel satèl·lit Terra de la NASA.
Els satèl·lits que orbiten el nostre planeta no paren d'oferir-nos imatges que anys enrera passaven completament desapercebudes. Aquesta vegada, ens sorprenen amb una imatge molt curiosa on podem apreciar dos fenòmens atmosfèrics molt interessants: L'espectre de Brocken i els vòrtexs de von Karman a la vegada.
El factor dominant d'aquest imatge és una capa de núvols baixos o Stratocumulus a sobre l'Oceà Pacífic, els quals, serviren com a teló de fons per veure el fenomen de l'espectre de Brocken, altrament conegut com a glòria o cercle d'Ulloa, el passat 21 de juny.
Les glòries normalment apareixen sota l'aparença d'anells concèntrics amb els colors de l'arc de Sant Martí al davant de la boira o la boirina. Es formen quan les gotes d'aigua microscòpiques de dins dels núvols dispersen la llum solar cap a una font d'il·luminació (en aquest cas el Sol).
Tot i que les glòries són similars a l'arc iris, la forma com la llum es dispersa és diferent. L'arc de Sant Martí es forma per la refracció i la reflexió de la llum; en canvi, les glòries es formen per la difracció de la llum cap enrere.
Generalment, les glòries amb colors més vius es formen quan l'observador mira cap avall, just on hi han els núvols formats per gotes fines d'entre 10 i 30 micres de diàmetre. Les glòries més brillants i més acolorides també es formen quan les gotes tenen la mateixa mida.
Des de la superfície terrestre o des d'un avió, les glòries apareixen sota la forma d'anells circulars de colors, tal com sol passar quan pugem una muntanya i hi ha boira.
Glòria, espectre de Brocken o cercle d'Ulloa vist des d'un avió. Font: Earth Science Picture of the Day/Raquel Yumi Shida.
El fet més interessant de la imatge que obre aquest post, és el fet que les glòries no semblen circulars i aparenten ser planeres i allargades. Això és perquè el satèl·lit Terra, més concretament l'aparell anomenat MODIS instal·lat a bord, analitza la superfície de la Terra en franges perpendiculars a la trajectòria seguida pel satèl·lit., això fa que es mostrin les franges horitzontals de les seccions transversals dels anells de la glòria, fent que la glòria apareixi com dues bandes allargades de colors que es formen en paral·lel a la trajectòria del satèl·lit, en lloc de veure un cercle complet.
Les glòries sempre apareixen a prop del punt oposat al Sol, des de la perspectiva de l'espectador. Aquest lloc es diu el punt antisolar. Per visualitzar-lo, hem d'imaginar una línia que uneixi el Sol, un espectador i el lloc on apareix la glòria. En aquest cas, el punt antisolar cau a mig camí entre les dues línies de color de la glòria.
Una altra característica notable de la imatge són els vòrtexs de von Karman, dels quals ja n'he parlat en anteriors articles i que en aquest cas són visibles a la dreta de la glòria. La filera alterna de vòrtexs es forma quan el vent topa amb un obstacle orogràfic, com per exemple una illa. Les condicions atmosfèriques d'aquell dia van formar un grup de vòrtexs ciclònics i anticiclònics a sotavent de l'illa Guadalupe, extenent-se varis centenars de quilòmetres més avall de l'obstacle i formant una estructura nuvolosa diferenta als Stratocumulus on estava embeguda.
L'illa volcànica de Guadalupe es troba situada al Pacífic Oriental, a uns 241km de les costes de La Baixa Califòrnia (Mèxic). Cal destacar que els cims d'aquesta illa assoleixen els 1.298msnm a la muntanya Augusta i els 975msnm a la muntanya El Picacho.
