Barques amb aparell de vela llatina al port vell de Stintino.L'origen de la vela llatina és desconegut. A la caiguda de l'Imperi Romà, el 476 dC, tots els vaixells tenien veles rodones. Després d'aquesta data, les fonts d'informació sobre els vaixells i la navegació a la Mediterrània són inexistents, en el transcurs de diversos centenars d'anys. Fins a finals del segle IX, els manuscrits grecs no representen miniatures de vaixells amb veles triangulars a sota d'una verga inclinada.
Les barques tradicionals donen belles estampes a Stintino.Aquestes veles, que fins avui dia s'han anomenat llatines, probablement van ser introduïdes a la Mediterrània pels àrabs, però ningú sap si el seu origen és àrab o polinesi. Fins al segle XIII, la vela llatina va ser d'ús exclusiu a la Mediterrània, però després d'aquesta època i sota la influència nòrdica, s'inicia una etapa de retorn a la vela rodona, la vela llatina s'utilitzava en tota la costa europea, especialment com a vela de messana en els vaixells grans.
Segurament va arribar al mar Bàltic durant la segona meitat del segle XV i aproximadament en la mateixa època en què va arribar la tècnica de construcció al màxim o de costat llis; fins a mitjan segle XVIII, la vela llatina es va emprar internacionalment com a vela de messana, que va ser substituïda per la vela cangrea. Les galeres de defensa costanera de la marina sueca, continuaren utilitzant aquestes veles mentre es van emprar aquests tipus de vaixells, l'últim dels quals es va construir el 1749. Però avui dia, aquesta vela només es pot veure a les embarcacions petites de la Mediterrània, al Mar Roig i al golf Pèrsic.
Per més que diguin, les barques de fusta tenen un encant especial que no es troba en les modernes embarcacions de fibra de vidre.La vela llatina és una vela de tallant, o triangular, dissenyada per anar contra el vent. Els grans dhows d'Aràbia encara naveguen d'aquesta manera des del Golf Pèrsic als ports de l'Àfrica Oriental, fins a Zanzíbar. Mai naveguen cenyint, sinó que van amb el vent en popa durant el monsó del nord-est i tornen amb el monsó del sud-oest fins al Golf Pèrsic. Per tant, queden limitats a un viatge per any, igual que els vaixells de càrrega indis de gra, que fan només un viatge a l'any fins a Rangoon, a carregar arròs per Ceilan.
La vela llatina s'enverga a una perxa que rep el nom d'antena. Aquesta antena pot estar formada per una, dues o tres peces. La part més gruixuda, i que queda a baix i a proa, rep el nom de Car i la part més prima, que queda a popa i alçada, rep el nom de Pena. Si l'antena és d'una embarcació gran o ja és vella, pot dur una tercera peça, per a reforçar-la, anomenada quimelca.
Car, pena i quimelca s'uneixen amb unes lligades de cap prim que s'anomenen enginyes.
Els tres costats de la vela llatina reben el nom de gràtil o caient de proa (el costat on va inserida la vela a l'antena); pujament o faldar (el costat que queda abaix, dins la barca); i el tercer és la baluma o caient de popa, que és vertical i marca l'alçària de la vela.
Els tres angles de la vela o punys reben el nom d'on van lligats, així el puny de car és el de proa; el puny de pena és el que queda alt i el puny d'escota és on es lliga dit cap.
Al gràtil hi ha una filera d'ullets menuts que serveixen per envergar la vela a l'antena, amb l'ajut d'uns caps curts i prims anomenats botafions.
L'antena on s'enverga la vela pot ser de llargària variable, en funció de les característiques de l'embarcació. L'antena va agafada al pal per dues bandes, per l'amant, que serveix per hissar-la, i per un estrop, la trossa, que serveix per fixar-la al pal. Al car de l'antena s'hi fixen dos caps els davants, que serveixen per controlar la inclinació de l'antena, i l'orsapop, que serveix per treure el car de l'antena cap a fora o cap a popa de la barca.
Si la llargària de l'antena és considerable, s'hi lliga un cap anomenat osta, que serveix per reforçar la pena quan hi ha vents intensos.
Una variant de la vela llatina és la vela de martell, de forma trapezoïdal. S'utilizava en embarcacions petites, com per exemple en el gussi, perquè necessitava menys maniobres per navegar de cenyida o fent viratges constants.
Al port vell també hi trobem algunes magnífiques barques grans de pesca a motor, però fetes de fusta.L'arribada dels motors a la dècada dels anys 20 i inicis del 30 del segle passat, ràpidament la condemnaren a l'oblit i gairebé va desaparèixer. Amb l'arribada dels motors, molts patrons desarmaren la vela llatina. Malgrat tot, moltes embarcacions construïdes amb motor abans de la Guerra Civil, a causa de la poca força que tenien, podien anar aparellades amb floc i vela de martell, també anomenada gadonga, per ajudar, sobretot, a l'hora d'arrossegar la xarxa o en cas d'avaria. A més, durant la postguerra, la manca de combustible i el racionament, van fer ressorgir la necessitat d'anar a la vela.
Amb la recuperació de l'economia, la compra de nous motors i el major accés als carburants, propiciaren un progressiu declivi que portà a la seva gairebé total extinció.
Imatge d'un altre dels ports que podem trobar a Stintino., es tracta de la Marina de Stintino, amb majoria d'embarcacions esportives modernes.
Malgrat una majoria de barques modernes, a la Marina de Stintino també hi han algunes joies com aquesta.
