Imatge d'aquest lloc idíl·lic de la costa nord de Sardenya.
A prop de la població d'Aglientu, situada a uns 10 quilòmetres de Santa Teresa di Gallura, hi trobem una de les platges més paradisíaques que poblen la costa nord de Sardenya.
A diferència de casa nostre, on les platges verges i la costa lliure d'edificacions són una excepció, a Sardenya, sortosament, encara hi podem trobar desenes de quilòmetres de costa lliures d'edificacions, amb una gran quantitat de platges que ens recorden la Costa Brava de fa 50 o 70 anys.
Cirrocumulus floccus a sobre les dunes de Rena Majore. El dia radiant estava acompanyat per aquests bonics núvols alts.
En comptes de construir arran de sorra i sepultar els primers metres de costa sota tones de ciment, a Sardenya moltes zones urbanitzades del sector costaner es situen a centenars de metres de la primera línia de mar, preservant les dunes litorals i la costa rocosa, un autèntic luxe pels sentits i la preservació del medi.
Un d'aquests exemples el trobem en l'extensa platja Rena Majore, situada a prop de la carretera de la costa en direcció a Castelsardo. Aquesta bella platja s'estén al llarg d'uns dos quilòmetres al costat de la desembocadura del riu Cantaru.
Dunes altes i un altre ampli sector costaner que es perdia a la vista completament lliure d'edificacions.
Aigües turqueses.
D'aquest indret ens cridarà poderosament l'atenció la seva fina sorra blanca, la qual ens recorda les platges del Carib, juntament amb les aigües color turquesa.
Aquesta sorra, al llarg de milers d'anys, s'ha format per l'embat de la força del mar, i el vent l'ha anat expulsant cap a l'interior, de manera que es formà un magnífic tram de dunes, el qual emmarca tot el fons de la platja.
Cirrocumulus floccus undulatus a sobre l'extens camp de dunes.
Darrere d'aquest cinturó de dunes, ens apareix un espès bosc de pins que hem de creuar per arribar a la platja i en tercer terme, hi ha una urbanització integrada a l'entorn i invisible des de la platja.
Per arribar-hi s'ha de seguir la carretera SP90 en direcció a Santa Teresa di Gallura.
En alguns sectors apareixen afloraments de roques granítiques que donen lloc a petits recers o cales d'especial encant.
Duna amb una interessant vegetació típica dels ambients dunars.
Detall d'uns lliris de mar (Pancratium maritimum), després de la floració.
Una de les plantes més típiques d'aquest indret és el lliri de mar (Pancratium maritimum), pertanyent a la família de les amaril·lidàcies (Amaryllidaceae).
Cal destacar la gran quantitat de peus presents en tota aquesta platja i en d'altres que vaig visitar, fet que demostra la seva especial rellevància, ja que el lliri de mar, és una de les poques espècies vegetals que es poden trobar encara en estat natural, en algunes de les platges dels Països Catalans millor conservades, com ara la dels Muntanyans de Torredembarra, la llarga de Tarragona, la del Torn de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, a la serra d'Irta del Baix Maestrat o als Trucadors de Formentera.
Aquest fet li dóna un caràcter bioindicador molt important de l'estat de conservació de l'ecosistema.
Aquest lliri és una planta halòfita, que li agrada la sal. És també una planta psamòfila (amiga de la sorra) que viu als sorrals litorals, preferentment a la zona de la reraduna. Es caracteritza per ser una planta bulbosa, amb el bulb soterrat a la sorra, gros, d'entre 5 i 8 centímetres. Del bulb neixen unes fulles en forma de cinta de 10 a 20 mm d'ample, de color verd blanquinós
La tija que neix del bulb és una mica més petita que les fulles i al seu extrem surten les flors, normalment de 4 a 12 mm, de color blanc i en forma d'embut. Floreix a l'estiu i cal destacar la seva extrema fragància que es desprèn quan s'acaba el dia.
El fruit, del qual en podem veure varis exemples en la fotografia superior, és una càpsula grossa amb moltes llavors negres.
Un bon exemplar de càdec marítim.
Tot aquest sector també està poblat per nombrosos exemplars de càdecs marítims (Juniperus oxycedrus L. subsp macrocarpa (Sibth. & Sm.) Ball 1878).
Aquesta interessant subespècie (semblant al càdec que podem veure en alguns sectors del Baix Empordà i en altres indrets del país) és una conífera longeva, nativa de les costes mediterrànies i presenta formacions que representen, en molts casos, l'ecosistema madur de dunes i penya-segats costaners. La seva àrea de distribució s'estén des d'Espanya, pel Nord d'Àfrica (Marroc, Algèria, Tunísia) i el Sud d'Europa (Espanya, Itàlia, Grècia), fins Orient Pròxim, incloses les grans illes mediterrànies (Mallorca, Còrsega, Sardenya). Lamentablement, en l'actualitat les seves poblacions es troben molt reduïdes, tot i que en aquesta platja apareix en abundància.
La platja de Rena Majore. A l'octubre presenta un aspecte molt tranquil, a diferència de l'estiu, moment en el qual és molt concurreguda.
Ecològicament parlant, el càdec marítim és una espècie tolerant a l'estrès hídric, està adaptada a viure en condicions molt dures, en llocs secs, pobres en nutrients i sotmesa als vents marins carregats de sal i sorra.
La traducció del seu nom científic ens parla d'una mena de cedre punxegut (oxycedrus) i de fruits grans (macrocarpa).
Aquest càdec és una espècie dioica, és a dir, hi ha individus masculins i femenins. Les seves fulles són linears, agudes, apareixen en verticils de tres i tenen dues línies blanques a l'anvers. La seva floració és produeix a la tardor-hivern (novembre-gener), però la fertilització es retarda fins al maig-juny.
Com en altres coníferes, els càdecs produeixen unes pinyes que en les espècies de Juniperus són carnoses i es denominen gàlbuls o arcèstides.
Els gàlbuls, que solen tenir tres llavors, maduren entre setembre i octubre del segon any, presentant llavors d'un color marró-vermellós, amb un diàmetre que pot arribar fins als 25 mil·límetres, i una olor forta molt característica. Això últim els fa molt atractius per als mamífers carnívors, com la guineu i el teixó que en dispersen les seves llavors.
Alguns investigadors consideren al càdec marítim com a arbust i a les seves formacions com a arbustives, però, aquestes han de ser considerats com realment el que són: boscos costaners, on els càdecs marítims constitueixen l'estrat superior. Els càdecs creixen amb estructura piramidal, molt ramificada des de la base.
Sota les estrictes condicions que imposa l'ambient costaner, solen adoptar estructures rabassudes i tupides, no sobrepassant els 3/4 metres d'altura, encara que en condicions més protegides poden arribar a gairebé 10 metres.
