Si cliqueu sobre les fotos del post i després premeu la tecla F11 aquestes es veuen més grans.

dissabte, 24 de setembre de 2011

Viatge a La Palma: Parc Natural de Cumbre Vieja 5a part


Vista des del Mirador de Las Deseadas, amb la boira cobrint el bosc de pi canari i altocumulus al cel.


Deixem enrera la zona del volcà Duraznero i seguim la nostre ruta que indefectiblement ens anirà portant cap al sud, abans però, arribem al punt més elevat de tot el recurregut situat al volcà de Las Deseadas (1.950 msnm), a prop d'aquest indret hi ha el Mirador de las Deseadas, on hi trobem un panell informatiu.



El volcà Las Deseadas (1.950 msnm), punt culminant del recorregut.



Magnífic contrast de colors entre el cel blau, la neu i el color fosc de les roques volcàniques.



La neu en alguns punts encara és força abundant, tot i trobar-nos a la vessant sud de la dorsal volcànica. Al cel apareixen alguns altocumulus floccus.


Existeix una teoria apocalíptica que explica la formació d'un gran tsunami, degut a l'enfonsament de tot aquest indret en aigües de l'Atlàntic.

Aquesta teoria es basa en el fet que hi podria haver una erupció volcànica que escalfaria l'aigua subterrània que es troba a dins de la Cumbre Vieja, fent que aquesta explotés. Afortunadament, una explosió degut a l'aigua de l'interior d'un volcà o caldera, és més aviat un fenomen rar, ja que hi sol predominar la formació de guèisers. En alguns casos ocurreguts a les Illes Canàries, tal i com passa a Lanzarote, es dóna aquesta possibilitat, encara que per la sequedat del clima, és necessari llençar una galleda d'aigua en una obertura perquè es produeixi l'erupció de vapor.

Vegeu el següent article:
http://tempspalamos.blogspot.com/2010/08/timanfaya-terra-de-volcans.html



Vista des del Mirador de las Deseadas. Amb el mar de núvols i el Teide sobresortint al fons de la imatge. Tot aquest indret (segons alguns científics) podria anar a parar al fons del mar.


En l'erupció del 1949, es va poder comprovar l'obertura d'una falla, de manera que la part sud de l'illa es va enfonsar quatre metres a l'Atlàntic, el que recolza aquesta teoria. En cas de complir-se, és possible que es generés un tsunami de dimensions catastròfiques. D'altra banda, altres científics estimen que el que pot passar és que la zona occidental de l'illa es fragmenti en parts petites, com va passar el 1949, sense arribar a generar cap tsunami o provocant una onada de menor intensitat. En qualsevol cas, la majoria dels científics advoca perquè no hi ha cap indici actual que porti a pensar que aquest fet pugui passar en les pròximes dècades.

La història geològica fàcilment comprovable a l'illa de La Palma sustenta aquesta idea, ja que és una illa extraordinàriament volcànica, amb centenars de cràters de tot tipus i mides i això no justifica una explosió gegantina a l'illa, pel fet que no hi ha una cambra magmàtica comuna a tots aquests cràters. És a dir, l'erupció d'un volcà a La Palma no sol afectar a altres volcans situats en distàncies curtes, la qual cosa ens indica que la força expansiva d'aquestes erupcions s'hauria de repartir en una gran quantitat d'obertures per poder afectar tota l'illa.



El famós mar de núvols mirant cap a l'oest de La Palma, amb altocumulus al cel.


En un documental de la sèrie Horizon de la BBC, emès el 12 d'octubre del 2000, dos geòlegs (Day and McGuire) van citar aquesta falla com a prova que la meitat de la Cumbre Vieja havia lliscat cap a l'oceà Atlàntic.

Aquesta fractura va aparèixer degut a la pressió causada per l'augment del magma que escalfava l'aigua atrapada dins de l'estructura de l'illa. La hipòtesi suggerida establia que en una futura erupció, el flanc occidental de la Cumbre Vieja, formada per una massa d'aproximadament 1,5 x10 15 kg, podria lliscar cap a l'oceà. Això podria generar una onada gegant, desencadenant un "megatsunami" d'una alçada de 900 m a prop de les Illes Canàries. Aquest megatsunami es desplaçaria a través de l'Atlàntic i podria arribar als 300 metres d'alçada quan impactés a la costa est d'Amèrica del Nord, els Estats Units d'Amèrica, el Carib i el nord de les costes d'Amèrica del Sud, al voltant de sis a vuit hores més tard de generar-se el tsunami.

S'estima que el tsunami tindria possiblement onades de 300 metres d'alçada i causaria una enorme devastació al llarg de les costes., algunes ciutats com Nova York o Miami podrien quedar arrassades.

No obstant això, la Societat Tsunami (pararàs-Carayannis, 2002), va publicar una declaració indicant que "... Ens agradaria aturar l'alarmisme infundat d'aquests informes ..." Els principals punts plantejats en aquest informe inclouen:

L'afirmació que la meitat de la Cumbre Vieja va baixar 4 m en l'erupció del 1949 és errònia, i en contradicció amb les proves físiques.
No es va tractar ni demostrar, que existeixi una línia divisòria que separa un "bloc" de la Palma de l'altra meitat.
L'evidència física ens mostra una fissura de 4 km de llarg a la roca, però els models suposen una línia de 25 quilòmetres, pels quals no existeix aquesta evidència física. A més, no hi ha proves que demostrin que la fissura de 4 km de llarg s'estengui més enllà de la superfície.
Mai hi ha hagut un megatsunami a l'Atlàntic en la història.


Malgrat tot, existeix el consens entre els geòlegs i vulcanòlegs que "l'edifici" d'una illa volcànica pot patir grans modificacions, aixecaments o enfonsaments i que es poden haver produït grans tsunamis a l'Atlàntic en el passat geològic. Tot i això, encara no hi ha una evidència fiable que demostri una causa i efecte. Tots els documents sobre els tsunamis a gran escala a l'Atlàntic s'han atribuït als terratrèmols i no als volcans (el cas de l'enfonsament de Port Royal a Jamaica o el terratrèmol de Lisboa en el segle XVIII, per exemple). La prova que existeixen dipòsits de tsunami s'ha confirmat des del Carib a les Illes Canàries., per sort, el seguiment que s'ha fet demostra que el bloc no s'ha mogut des del 1949.



Altocumulus i pins canaris.


Deixem enrera teories catastrofistes (el que hagi de ser serà) i comencen una lenta, però progressiva, baixada que ens anirà acostant altre vegada cap al mar de núvols.

Sense gairebé ni adonar-nos, el camí va a parar a una vall planera anomenada "Llano de las Brujas", després de passar per un terreny molt tou format per gredes o lapilli que s'enfonsen als nostres passos. La boira pren el relleu al paisatge.

El nom d'aquesta vall és ben escaient, ja que la boira l'embolcalla de forma misteriosa. Al voltant d'aquest indret hi han altres volcans, com el volcà Martín (1.529 msnm) o el volcà Montaña Pelada (1.441 msnm)., si volem, podem desviar-nos del camí principal per pujar-hi.



Boira al Llano de las Brujas. S'intueixen uns bonics exemplars de pi canari i el sòl fosc degut a la greda.



Boira al Llano de las Brujas.


L'espessa boira permet apreciar molt clarament la formació del fenomen de la pluja horitzontal, que es condensa a les fulles dels pins i permet una aportació d'aigua molt important per la seva supervivència.



Les gotes d'aigua penjant de les acícules dels pins. Cal destacar que el pi canari (Pinus canariensis) disposa de tres acícules, a diferència dels nostres pins autòctons que en tenen dos.



Gotes d'aigua com si hagués plogut.


A mesura que ens acostem al final del nostre trajecte, entrem a la zona afectada per l'incendi de l'agost del 2009, on es veu la regeneració del pins enmig d'un terreny ennegrit. El sender resseguit per pedres a les dues bandes, segueix una suau baixada que ens portarà fins a Los Canarios (700 msnm), barri de Fuencaliente de la Palma, indret on podrem agafar un autobús o "guagua" com diuen allí, per tornar.



Les cases acolorides de Fuencaliente de la Palma al capvespre. Aquesta vegada el mar de núvols ens queda per sobre i també l'haurem vist a sota nostre i des de dins mateix, tota una experiència.